Sunday, July 29, 2007

Psicodèlia adquirida


Acabava de baixar del tren, i aquest començava a marxar i a proseguir el seu camí, titititii, tschh, zoooon, zooon, zoon, zon, mentre el veia a marxar. Pujava per les escales mecàniques i una noia l'avança, zuuuuuuuuuuuuum, clic clac clic clac clic clac, zuuuuuuuuuuuuum. Passa a través de la porta automàtica, fshh-kuk. A l'altra punta del vestíbul hi ha una parella que conversa, bla bla bla, i assentat a l'escala un noi canvia la freqüencia del seu i-pod, zzz-tit zzz-tit, no acaba de comprendre els sorollets que pensa en el mateix moment en que mira al seu voltat, com si pensés les onamatopeies del que veu talment com si fos un còmic, un còmic de la seva vida? I comença a veure la realitat mateixa com un còmic, mira i no aprecia moviments, veu flaixos que es van succeïnt, un darrera l'altre, ordenats, confeccionant escenes, ambients complets a partir de parts fragmentades, està perplex, s'acosta a una persona per preguntar-li alguna cosa, cualsevol cosa, i tan sols li surten punts suspensius, la persona fa un posat distant i de sobre seu apareix un núbol on hi diu “Que passa!”.




Entre espantat i perplex es gira i apareix corrent pel passadís de la estació, en tres vinyetes ha sortit de l'escena i es veu en posició fetal en un racó, abraçant-se les cames i apretant-les fort contra ell, l'escena té un color verd gris elèctric i els objectes del voltant estan difuminats, desdibuixats. S'acosten dos guardes de seguretat, però ara en comptes de veure les onamatopeies de les seves passes, els copets que donen mentre acaricien la porra, el somriure que esboça un d'ells, l'únic que veu és el concepte de la sirena policial, que pampallugueja per l'escena, amb una intermitència gairebé estroboscòpica. Nota com perd el contacte amb el terra, una pressió extrema en els braços, de sobte foscor absoluta i de sobte amb gris una gran onamatopeia de punta a punta de l'escena TUSHH, nota com se li desencaixen un parell de costelles, apareixen després un parell de craks, dos clincs i un nombre indeterminat de pows, l'escena cada cop es fa més petita, la perspectiva es va allunyant fins que les onamatopeies són


tan imperceptibles que desapareixen. Foscor, foscor, silenci, foscor.

Cluc::::cluc::::cluc::::, llum, enfoca la vista amb dificultat, només s'hi veu de l'ull dret, observa el que l'ha despertat, la gota es precipita des de la bossa del gota-gota, intueix una conversa darrera una porta: “escapat...pensava...al final...quina sort...trobat...portat...aquí...lesions...no importants...seguir...estudi...resultats...satisfactoris”. Entra un metge “Dr. -!@!!”, pràcticament ni el mira, comprova les corretges, corretges!!, i injecta el contingut d'una xeringa al gota-gota, apunta la hora, comprova la dil.latació pupil.lar de l'ull dret i les pulsacions, surt de l'habitació, escolta altra cop una conversa somorta “continuem...”.
Tribut a Ken Kessey i als seus alegres Bromistes.