Van trucar al timbre, va deixar el que estava fent i quan va obrir la porta i la veure a ella el temps es va aturar, el pèndol del rellotge de paret va quedar immòbil, la música de la ràdio va deixar de sonar, el gos del veí que estava bordant, va deixar de fer-ho. Fins i tot va deixar de respirar. Evidentment aquesta situació fa durar una fracció de segon, ja que evidentment el pèndol del rellotge no s'havia aturat, la ràdio continuava sonant, el gos continuava bordant i ell no havia deixat de respirar, en resum, el continu espai-temps continuava intacte. La sensació que havia experimentat que el temps s'havia aturat era deguda que en veure-la la seva atenció s'havia centrat en ella al 1000%, retenint i observant tota la informació de la situació, retenint cada detall, i eliminant del seu univers particular tota la resta de la realitat.
