Sunday, November 27, 2011

Mel als llavis

Pots estar tan baldat i matxacat mentalment com vulguis, com si un puncher com Thyson hagi usat el teu cervell de sac de boxa. Només traspassar el llindar de la porta de la cava el ritme ja s'endú les preocupacions.


Mantenint fix el baterista, el conjunt a l'actuació d'avui varia, permuta la trompeta per la veu, enlloc del trompetista fràgil hi ha una vocalista amb gran presència.

Aprofito que el local no està massa ple per prendre seient ben aprop dels músics.

Tot i que la sala està ostensiblement més buida que l'anterior actuació, la sensació de connexió amb el públic és molt més elevada.

En el segon tema de la nit, la cantant després de fer-nos aferrar a la cadira amb uns compassos d'scat, ha deixat via lliure pel lluiment del baterista, acompanyat de piano i contrabaix que netament feien de comparsa de luxe.

Possiblement el públic de l'anterior vetllada s'escamés i no suportés l'electricitat estática subjacent entre els dos trompetistes.

Només que s'hagués anunciat que com a integrant dels convidats del bateria, a l'actuació hi hauria tal vocalista de veu melosa, la sala hagués estat molt més concorreguda.

Les converses que s'inicien en el descans, discorren sobre els músics visitants que a la segona part s'incorporaran a la jam, temes interpretables, algun standard de coneixament bàsic, fins i tot una trombonista suggereix algun tema inusual de tocar si no s'ha pogut assejar abans de manera conjunta.

Durant la pausa, els músics que estaven interpretant, part resta a la sala per parlar amb els coneguts del públic i part desfilen cap a l'exterior a fer el cigarret, dosi de nicotina, per no perdre ni l'hàbit ni la imatge esteretipada de músic, que si cal no dubta a desafiar al fred.

Durant el descans apareix el segon trompeta de la vetllada anterior, barrejant-se amb els intèrprets de la primera hora.

En donar per acabat el recés, queden entesos amb el tropetista perquè s'hi afegeixi. Aquest, amb moviments decidits i precisos, desenfunda la trompeta, comprova els pistons amb un moviment reflex, buida l'escupidera (o vàlvula d'evacuació), torna a comprovar els pistons i duent-se l'embocadura a la boca emet tres notes curtes.

Decideixen en menys d'un minut que interpretaran un tema que ja deu ser un standard: "All the things you are". Durant el solo de trompeta, en algun moment emet una vibració que sembla desencertada, una vibració lateral que afecta tot el local, com si la força que imprimeix en el seu toc sortís massa incontrolada i desbocada.

Entre variació i variació que regalen al públic, repeteixen la frase central de la peça.

Quan s'acosta el final, el contrabaix realitza un solo, només acompanyat pel lleuger toc sord del plat de la bateria, a mida que el solo es fa més profund i enèrgic, els artells i dels dits del contrabaixista es marquen, semblen ossos desprovists de carn, només recoberts per la pell que s'arrapa a les falanges. Executant un treball precís de màquina amb la imaginació lliure pròpiament humana.

El punt i final de la peça el marca el piano repetint una altra frase, alentint-la i deixant-la en suspens, fins que el silenci, després de la nota sostinguda, es barreja amb els aplaudiments del públic.

Per la següent composició prescindeixen del piano, incorporen guitarra i recuperen la vocalista de la veu melosa.

"It could happen to you". El somriure de la vocalista omple tota la sala, i estic segur que no sóc l'únic de la concurrència que li agradaria que li dediqués un somriure dels seus.

En acabat, apareix un pianista que reclama el seient del piano on reposa el trompetista, se n'aixeca descol·locat, potser encara sota l'encanteri encisador de la vocalista.

El tema que segueix i en el qual no s'hi afegeix la cantant és molt ràpid. Algun dels acords del pianista recorden a Schumann, romantisisme, quelcom molt allunyat del jazz, però de fet, jazzistes dels 50 englobats en el moviment cool jazz van fer servir la música clàssica com a influència.

El trompetista, ja centrat en la peça, encara toca amb més força i més ímpetu, potser per acabar de desfer-se de l'embruix de la vocalista, però durant uns instants toca desbocat i està a punt de descarrilar. Tot i així amb ritme, força i potència aquest pot ser un dels temes més reeixits de la vetllada.

Resulta una nit més entretinguda que l'anterior jam, doncs la cervesa m'ha durat fins al final. I fins i tot el baterista s'ha prodigat més davant del micròfon: anunciava els temes que anaven a tocar, presentava a tots els músics que interpretaven al seu costat, arribant a fer bromes als companys i a l'audiència.

Saturday, November 26, 2011

La fragilitat del trompetista

Xavi Hinojosa + convidats

La sessió s'inicia amb un tema lent dirigit pel piano. La trompeta s'esmuny a poc a poc, i apareix al centre mirant a terra com si no volgués ferir a ningú.
Si Dizzy Gillespie apuntava alt amb l'instrument i el va modificar fins i tot per a tal objectiu, aquest intérpret just al contrari.

Sembla que s'acabi la peça, però la mantenen el contrabaix i la bateria i s'hi reincorporen el piano i la trompeta.

El següent tema arrenca amb força, però quan s'alenteix i el contrabaix fa el solo de lluïment, les converses de les taules es fan tan evidents que passen a ser la sonoritat principal de la sala. El ritme de la música es mescla amb el barman servint copes i preparant combinats.

La nit no sembla de les que prometen, falta la màgia i la sincronia. Es produeix un silenci incòmode a tota la cava quan els músics deixen de tocar, doncs passen gairebé cinc minuts fins que els altaveus no escupen el so reproduït d'un disc. Res a veure amb l'ambient que ens va embolcallar el vibrafonista. La sala, l'ambient, està desenfocat.

Per acabar de fer el "duro", un gamarús del públic no para de molestar: es queixa de la localització dels músics, afirma que s'haguessin pogut estirar i encendre un parell de bombetes i tenir-los sobre de l'escenari en comptes de la zona que els habien habilitat; que si falta això, que si falta allò, que si vol fumar se n'ha d'anar a fora a un racó… Tocant allò que no sona una bona estona. Sort que diuen que la música amança a les feres…

L'actuació dels músics és poc reeixida, doncs la cervesa se m'ha acabat molt ràpidament.

Tinc la sensació que la música enllaunada de la mitja part sona més enllaunada que mai, lluny de l'esplendor pròpia.

Observo al trompetista, la seva fragilitat li traspassa del cos a la manera que té de tocar, fins a la música que interpreta i a l'inrevés.

El baterista s'asseu davant l'instrument, i amb un toc gairebé marcial marca el final del recés i crida els companys a incorporar-se a files per a iniciar la jam, mentre encara li queda mitja cervesa a la copa, la música és la música.

A l'anterior formació s'hi afegeix un altre trompetista i una guitarra. Comecen a tocar.

La nova trompeta marca algunes notes i s'aparta de l'escena, timidament avança el trompetista inicial i pren amb força la centralitat, aplaudint la concurrència la seva actuació.

El nou trompetista pren el relleu del seu company, i imprimeix més força i ímpetu al seu toc, crida a través de l'instrument. El company havia escalfat l'ambient i ell l'incendia buidant un bidó de benzina a l'escena.

El primer trompetista s'enretira al darrera de tot del conjunt, observa l'actuació suspesant el seu instrument amb les dues mans, pensatiu. Quan el segon trompeta s'asseu i baixa de la "ruleta" passa el protagonisme al guitarrista que imprimeix la seva sonoritat.

En acabat és el piano qui imprimeix el seu segell, ràpid i impetuós, sense descans, gairebé frenètic.

Quan aquest emmudeix tan sols queda el contrabaix que amb tan sols cuatre cordes ho dóna tot acompanyat de la bateria. I quan el contrabaixista té la feina feta s'hi uneixen altre cop el piano i la primera trompeta.

Durant el solo de la bateria, el trompetista inicial observa al seu col·lega d'instrument, fa l'efecte que n'anheli la força i la robustesa.

Per la següent peça hi ha un canvi de baterista, també de piano, i apareix un saxofon.

El contrabaixista fa petar els dits i s'inicia un diàleg entre la segona trompeta i el saxofon, acompanyats de fons pel piano, la bateria i el contrabaix.

El primer trompeta mira amb certa enveja al segon trompetista. El qual executa un ràfaga de notes que impacten directament i sense contemplacions en els assistents afalagats i amb l'ànim reviscolat per la força que imprimeix la jam.

El segon trompeta es mou lliurement i desinhibit entre els músics.

Deixa pas al saxo poc llustrós, però el llustre i la brillantor de l'instrument és un afegit superflu quan es coneix la feina, l'experiència és un grau com ho certifiquen els cabells blancs del saxofonista, el so del qual omple tota la sala.

L'actuació ha estat absent de paraules excepte quan el baterista ha anomenat el noms dels músics oblidant de presentar-se ell mateix. No hi ha hagut tanta xarrera i explicacions de les peces i vivències com Geni Barry.

El gran presentador no ha fet acte de presència.



Següent

Sunday, November 13, 2011

Què pots esperar d'un xilòfon?

Geni Barry + convidats

Entro a la Nova Jazz Cava i el primer que escolto son les paraules d'un xilofonista amb els cabells esvalotats, intentant dir el títol de la peça en un anglès inintel·ligible mentre afirma que és una llengua que desconeix. Descrivint les notes i les escales que composen l'obra, repreodueix tot un seguit d'onomatopeies. Sembla una bogeria i més tractant-se d'un xilòfon. No acabo d'entendre la fascinació dels jazzistes amb aquest instrument, que jo sempre he associat als regals infantils.


Dadi, do da di, dubip, dubap, lari, rari, lali, rara.

M'assec a la perifèria, una mica allunyat, per agafar distància i veure-ho tot en la seva globalitat. Ser un observador.

S'inicia la interpretació i començo a comprendre la fascinació que provoca el xilòfon. La melodia i la sonoritat de la peça em recorden la cançó lleugera dels 70, em transporten a l'ambient desenfadat de la pel·lícula "The party" (El guateque) amb Peter Sellers.

Mentre el mestre juga magistralment amb el vibràfon, el baterista l'acompanya amb els plats, fent un trencadís amb la vibració del plats.

Els privilegiats es troben a mig metre del conjunt, altres, es troben només a un pam recolzats en una petita barra amb un vidre vertical de protecció com una peixera, com una finestra o un balcó que dóna just al mestre, qui acompanya la melodia amb tot el cos o a l'inrevés: el cos es mou al ritme de la melodia que toca.

Seguit d'aquesta cançó interpreten una variació de "Chica de Ipanema", la qual s'inicia lenta, sembla que busquin la relaxació després de l'energia despresa en l'anterior. Però de mica en mica, sense ni adonar-te'n augmenta el ritme fins a ser frenètic, com transportant-te de la tranquilitat d'una posta de sol en un platja brazilera al frenesí de la nit carioca: cachaça, samba i la rotunditat del cos de la "Garota de Ipanema".

Mica en mica van arribant músics, els imagino delerosos de provar fortuna i acariciar per uns moments amb els dits la sensació extasiant de les jam sessions i els aplaudiments.

M'acabo avergonyint dels meus prejudicis, resulta que són grans intèrprets que hi participen tan sols pel gust de tocar.

"Remember me" és aprofitada pel pianista per a que els seus dits llisquin ràpids i veloços sobre les tecles, deixant entreveure en algun espai no copat per la sonoritat del piano el contrabaix de fons marcant el ritme.

El mestre de cerimònia dóna per acabada l'acutació del conjunt capitanejat per Geni Barry anomenant els noms dels integrants i emplaçant al públic d'esperar pacientment deu minuts exactes per seguir disfrutant, aquest cop de la jam session.

És fins a cert punt còmic que remarqui l'exactitut de l'espera per a una jam session de jazz, quelcom que en la seva definició s'hi aprecia el lliure albiri total. Tot i que veus com Winton Marsalis afirmin que només es pot improvisar bé si tens un coneixament exaustiu de la música.

En el intermedi la sala s'omple de llum y de les converses animades dels assistents, retrobaments, batalletes dels últims concerts i actuacions assistides i realitzades, i una enorme trompeta sortint dels altaveus de la sala, creuant-la vertiginosament, com un llamp que entra en una habitació i la recorre tota.

Se'm fa estrany però hi ha algunes desercions entre el públic, els qui perseveren estan atents i no perden passada per millorar les seves posicions.

La sala s'enfosqueix per retornar a l'ambient de cava.

La jam comença amb un tema tècnic de fusió: "Pools", de Steps ahead. El baterista percuteix amb força.

"You don't know what love is", variació dels estándars com Charlie Parker. Melodia molt més assequible que l'anterior, lenta. El saxo arrossega les notes, el contrabaix i el baix saltant a poc a poc, lentament d'una nota a la següent, sense presses. El lament de no saber que és l'amor s'ha de realitzar amb lentitut.


Següent