La banda que actua està comandada per una saxofonista, la qual porta la veu cantant. Em cirden l'atenció els seus cabells, per la poca il·luminació del local no podria dir si és tan rossa que frega l'albinisme o si tot i l'edat que aparenta llueix desacomplexadament una cabellera totalment blanca.
El jazz que desenvolupen és lent i tècnic, tan per qui l'escolta com per qui l'interpreta, no segueix el camí obvi, si no que explora certes dissonàncies que a l'orella inexperta i jove no són agraïdes del tot.
A mesura que discorre la sessió, augmenta la temperatura ambiental, obligant per comoditat a desfer-se de la roba invernal.
Segueixo l'actuació des de la barrera. La sonoritat és molt diferent. Davant dels músics, enmig de la trajectòria de les ones sòniques, la sonoritat t'envesteix com una gran onada, mentre que a l'altra costat de la peixera la força de la música està esmorteïda, i les converses que es generen a les taules desllueixen un pel l'actuació.
En el següent tema el pianista decora un dels seus solos amb frases d'standards, però ràpidament torna a l'obscuritat i la complexitat del tema tècnic.
Hi ha més converses de l'habitual, resalta més en comparació a la sessió anterior. Si bé no hi havia tanta concurrència, ningú badaba boca, tots atents i embadalits gaudint de la veu melosa de la vocalista.
És vertaderament una llàstima que no hagi repetit. Un plaer administrat amb petites dosis.
Encara no ha succeït que hi hagi hagut dues sessions iguals i que hagin repetit. Tan per bé com per mal.
Després de moments de virtuosisme, apareixen aplaudiments a destemps, executats pels assistents que estan més pendents de les converses que mantenen amb els seus interlocutors que no pas amb la música. Actuen com si el seu parlament estigués trepitjat per la música de fons que escup el reproductor de la sala d'estar. Són devots de l'ambient i de l'atmosfera, com si tot es tractés de la impostura i de la imatge del "Cotton Club".
Possiblement el meu fanatisme neix de l'anomenada "fe del convers", però és amb l'animositat que em prenc els fets tal com venen, i tan de bò hagués pogut desconnectar d'una obscura setmana, però ni l'actuació m'aparta de la meva realitat, ni el discórrer de les converses de la gent facilita apartar els núvols negres. Com un personatge d'historieta de còmic a qui el persegueix per tot arreu un núvol negre que no para de fastiguejar-lo.
El solo de piano es veu acompanyat per la bateria i el saxo i del crepitar de patates fregides acompanyades de riures ofegats.
Hi ha un moment que la bateria sona tan fort i amb una cadència estranya que em recorda més al "drum'n bass" que no pas res que fàcilment quadri amb la meva concepció tancada del jazz. Possiblement podria viure només amb els standards i quedar-me a la dècada dels 60.
El piano pren una progressió de saturar tots els armònics assincrònicament que per uns moments em sobrecarrega, i tots els músics s'hi uneixen per acabar assincrònicament l'standard "Speak loud", repetint una i altra vegada la frase principal.
Una parella surt rient de la sala, ella se l'emporta agafat pel braç, ell somriu com un col·legiat beneit.
El trencament de la música i el desassossec que em produeix fa que m'importi menys que res quanta cervesa em queda.
La situació és tan desangelada que ni els músics visitants no estan segurs de voler participar a la jam. No puc parlar per tots, però un grup de novells sembla sospesar la possibilitat de tornar-se'n sense ni desenfundar l'instrument, i amb la seguretat que per ells no hi ha nit, desitjant que la següent vegada que es puguin escapar i anar al club, la situació serò més propícia per sentir-se en la vibració de tocar.
La pausa que separa l'actuació de l'actuació i de la jamm s'allarga de manera "in eternum", com si els intérprets inclosos volguessin donar per conclosa i finiquitada la vetllada. Intentar llençar terra sobre l'assumpte i oblidar la nit, esperant que… No, en opinió meva no esperant res.
Contra pronòstic alguns intèrprets parlamenten sobre possibles temes per a la jam, mentre els veïns de taula no paren de parlar d'economia. I quan es parla d'economia és que la situació és dantesca, la de la sala i la de l'economia, és un lloc comú fàcil d'arribar quan no tens res de nou per dir-te, com el recurs de parlar del temps dins una ascensor.
Per a la jam s'hi afegeix un segon saxo i el trompeta de les altres ocasions, m'adono que és un habitual de les jams.
Comencen amb un tema lent, sense sortides de tò, intentant no perdre el camí i no acabar perduts com a l'actuació. Ho aconsegueixen al principi, però una força invisible els duu cap a la tartera; o sóc jo que estic molt sensibilitzat i amb qualsevol filigrana excessiva ja em poso a la defensiva.
Encara que el trompeta dón el millor d'ell mateix, i comença a redreçar i aixecar la sessió, ja és massa tard per a mi.
