Sunday, February 19, 2012
"Jazz-embrough" o L'idioma del jazz
La banda que actua està comandada per una saxofonista, la qual porta la veu cantant. Em cirden l'atenció els seus cabells, per la poca il·luminació del local no podria dir si és tan rossa que frega l'albinisme o si tot i l'edat que aparenta llueix desacomplexadament una cabellera totalment blanca.
El jazz que desenvolupen és lent i tècnic, tan per qui l'escolta com per qui l'interpreta, no segueix el camí obvi, si no que explora certes dissonàncies que a l'orella inexperta i jove no són agraïdes del tot.
A mesura que discorre la sessió, augmenta la temperatura ambiental, obligant per comoditat a desfer-se de la roba invernal.
Segueixo l'actuació des de la barrera. La sonoritat és molt diferent. Davant dels músics, enmig de la trajectòria de les ones sòniques, la sonoritat t'envesteix com una gran onada, mentre que a l'altra costat de la peixera la força de la música està esmorteïda, i les converses que es generen a les taules desllueixen un pel l'actuació.
En el següent tema el pianista decora un dels seus solos amb frases d'standards, però ràpidament torna a l'obscuritat i la complexitat del tema tècnic.
Hi ha més converses de l'habitual, resalta més en comparació a la sessió anterior. Si bé no hi havia tanta concurrència, ningú badaba boca, tots atents i embadalits gaudint de la veu melosa de la vocalista.
És vertaderament una llàstima que no hagi repetit. Un plaer administrat amb petites dosis.
Encara no ha succeït que hi hagi hagut dues sessions iguals i que hagin repetit. Tan per bé com per mal.
Després de moments de virtuosisme, apareixen aplaudiments a destemps, executats pels assistents que estan més pendents de les converses que mantenen amb els seus interlocutors que no pas amb la música. Actuen com si el seu parlament estigués trepitjat per la música de fons que escup el reproductor de la sala d'estar. Són devots de l'ambient i de l'atmosfera, com si tot es tractés de la impostura i de la imatge del "Cotton Club".
Possiblement el meu fanatisme neix de l'anomenada "fe del convers", però és amb l'animositat que em prenc els fets tal com venen, i tan de bò hagués pogut desconnectar d'una obscura setmana, però ni l'actuació m'aparta de la meva realitat, ni el discórrer de les converses de la gent facilita apartar els núvols negres. Com un personatge d'historieta de còmic a qui el persegueix per tot arreu un núvol negre que no para de fastiguejar-lo.
El solo de piano es veu acompanyat per la bateria i el saxo i del crepitar de patates fregides acompanyades de riures ofegats.
Hi ha un moment que la bateria sona tan fort i amb una cadència estranya que em recorda més al "drum'n bass" que no pas res que fàcilment quadri amb la meva concepció tancada del jazz. Possiblement podria viure només amb els standards i quedar-me a la dècada dels 60.
El piano pren una progressió de saturar tots els armònics assincrònicament que per uns moments em sobrecarrega, i tots els músics s'hi uneixen per acabar assincrònicament l'standard "Speak loud", repetint una i altra vegada la frase principal.
Una parella surt rient de la sala, ella se l'emporta agafat pel braç, ell somriu com un col·legiat beneit.
El trencament de la música i el desassossec que em produeix fa que m'importi menys que res quanta cervesa em queda.
La situació és tan desangelada que ni els músics visitants no estan segurs de voler participar a la jam. No puc parlar per tots, però un grup de novells sembla sospesar la possibilitat de tornar-se'n sense ni desenfundar l'instrument, i amb la seguretat que per ells no hi ha nit, desitjant que la següent vegada que es puguin escapar i anar al club, la situació serò més propícia per sentir-se en la vibració de tocar.
La pausa que separa l'actuació de l'actuació i de la jamm s'allarga de manera "in eternum", com si els intérprets inclosos volguessin donar per conclosa i finiquitada la vetllada. Intentar llençar terra sobre l'assumpte i oblidar la nit, esperant que… No, en opinió meva no esperant res.
Contra pronòstic alguns intèrprets parlamenten sobre possibles temes per a la jam, mentre els veïns de taula no paren de parlar d'economia. I quan es parla d'economia és que la situació és dantesca, la de la sala i la de l'economia, és un lloc comú fàcil d'arribar quan no tens res de nou per dir-te, com el recurs de parlar del temps dins una ascensor.
Per a la jam s'hi afegeix un segon saxo i el trompeta de les altres ocasions, m'adono que és un habitual de les jams.
Comencen amb un tema lent, sense sortides de tò, intentant no perdre el camí i no acabar perduts com a l'actuació. Ho aconsegueixen al principi, però una força invisible els duu cap a la tartera; o sóc jo que estic molt sensibilitzat i amb qualsevol filigrana excessiva ja em poso a la defensiva.
Encara que el trompeta dón el millor d'ell mateix, i comença a redreçar i aixecar la sessió, ja és massa tard per a mi.
Sunday, November 27, 2011
Mel als llavis
Pots estar tan baldat i matxacat mentalment com vulguis, com si un puncher com Thyson hagi usat el teu cervell de sac de boxa. Només traspassar el llindar de la porta de la cava el ritme ja s'endú les preocupacions.
Mantenint fix el baterista, el conjunt a l'actuació d'avui varia, permuta la trompeta per la veu, enlloc del trompetista fràgil hi ha una vocalista amb gran presència.
Aprofito que el local no està massa ple per prendre seient ben aprop dels músics.
Tot i que la sala està ostensiblement més buida que l'anterior actuació, la sensació de connexió amb el públic és molt més elevada.
En el segon tema de la nit, la cantant després de fer-nos aferrar a la cadira amb uns compassos d'scat, ha deixat via lliure pel lluiment del baterista, acompanyat de piano i contrabaix que netament feien de comparsa de luxe.
Possiblement el públic de l'anterior vetllada s'escamés i no suportés l'electricitat estática subjacent entre els dos trompetistes.
Només que s'hagués anunciat que com a integrant dels convidats del bateria, a l'actuació hi hauria tal vocalista de veu melosa, la sala hagués estat molt més concorreguda.
Les converses que s'inicien en el descans, discorren sobre els músics visitants que a la segona part s'incorporaran a la jam, temes interpretables, algun standard de coneixament bàsic, fins i tot una trombonista suggereix algun tema inusual de tocar si no s'ha pogut assejar abans de manera conjunta.
Durant la pausa, els músics que estaven interpretant, part resta a la sala per parlar amb els coneguts del públic i part desfilen cap a l'exterior a fer el cigarret, dosi de nicotina, per no perdre ni l'hàbit ni la imatge esteretipada de músic, que si cal no dubta a desafiar al fred.
Durant el descans apareix el segon trompeta de la vetllada anterior, barrejant-se amb els intèrprets de la primera hora.
En donar per acabat el recés, queden entesos amb el tropetista perquè s'hi afegeixi. Aquest, amb moviments decidits i precisos, desenfunda la trompeta, comprova els pistons amb un moviment reflex, buida l'escupidera (o vàlvula d'evacuació), torna a comprovar els pistons i duent-se l'embocadura a la boca emet tres notes curtes.
Decideixen en menys d'un minut que interpretaran un tema que ja deu ser un standard: "All the things you are". Durant el solo de trompeta, en algun moment emet una vibració que sembla desencertada, una vibració lateral que afecta tot el local, com si la força que imprimeix en el seu toc sortís massa incontrolada i desbocada.
Entre variació i variació que regalen al públic, repeteixen la frase central de la peça.
Quan s'acosta el final, el contrabaix realitza un solo, només acompanyat pel lleuger toc sord del plat de la bateria, a mida que el solo es fa més profund i enèrgic, els artells i dels dits del contrabaixista es marquen, semblen ossos desprovists de carn, només recoberts per la pell que s'arrapa a les falanges. Executant un treball precís de màquina amb la imaginació lliure pròpiament humana.
El punt i final de la peça el marca el piano repetint una altra frase, alentint-la i deixant-la en suspens, fins que el silenci, després de la nota sostinguda, es barreja amb els aplaudiments del públic.
Per la següent composició prescindeixen del piano, incorporen guitarra i recuperen la vocalista de la veu melosa.
"It could happen to you". El somriure de la vocalista omple tota la sala, i estic segur que no sóc l'únic de la concurrència que li agradaria que li dediqués un somriure dels seus.
En acabat, apareix un pianista que reclama el seient del piano on reposa el trompetista, se n'aixeca descol·locat, potser encara sota l'encanteri encisador de la vocalista.
El tema que segueix i en el qual no s'hi afegeix la cantant és molt ràpid. Algun dels acords del pianista recorden a Schumann, romantisisme, quelcom molt allunyat del jazz, però de fet, jazzistes dels 50 englobats en el moviment cool jazz van fer servir la música clàssica com a influència.
El trompetista, ja centrat en la peça, encara toca amb més força i més ímpetu, potser per acabar de desfer-se de l'embruix de la vocalista, però durant uns instants toca desbocat i està a punt de descarrilar. Tot i així amb ritme, força i potència aquest pot ser un dels temes més reeixits de la vetllada.
Resulta una nit més entretinguda que l'anterior jam, doncs la cervesa m'ha durat fins al final. I fins i tot el baterista s'ha prodigat més davant del micròfon: anunciava els temes que anaven a tocar, presentava a tots els músics que interpretaven al seu costat, arribant a fer bromes als companys i a l'audiència.
Mantenint fix el baterista, el conjunt a l'actuació d'avui varia, permuta la trompeta per la veu, enlloc del trompetista fràgil hi ha una vocalista amb gran presència.
Aprofito que el local no està massa ple per prendre seient ben aprop dels músics.
Tot i que la sala està ostensiblement més buida que l'anterior actuació, la sensació de connexió amb el públic és molt més elevada.
En el segon tema de la nit, la cantant després de fer-nos aferrar a la cadira amb uns compassos d'scat, ha deixat via lliure pel lluiment del baterista, acompanyat de piano i contrabaix que netament feien de comparsa de luxe.
Possiblement el públic de l'anterior vetllada s'escamés i no suportés l'electricitat estática subjacent entre els dos trompetistes.
Només que s'hagués anunciat que com a integrant dels convidats del bateria, a l'actuació hi hauria tal vocalista de veu melosa, la sala hagués estat molt més concorreguda.
Les converses que s'inicien en el descans, discorren sobre els músics visitants que a la segona part s'incorporaran a la jam, temes interpretables, algun standard de coneixament bàsic, fins i tot una trombonista suggereix algun tema inusual de tocar si no s'ha pogut assejar abans de manera conjunta.
Durant la pausa, els músics que estaven interpretant, part resta a la sala per parlar amb els coneguts del públic i part desfilen cap a l'exterior a fer el cigarret, dosi de nicotina, per no perdre ni l'hàbit ni la imatge esteretipada de músic, que si cal no dubta a desafiar al fred.
Durant el descans apareix el segon trompeta de la vetllada anterior, barrejant-se amb els intèrprets de la primera hora.
En donar per acabat el recés, queden entesos amb el tropetista perquè s'hi afegeixi. Aquest, amb moviments decidits i precisos, desenfunda la trompeta, comprova els pistons amb un moviment reflex, buida l'escupidera (o vàlvula d'evacuació), torna a comprovar els pistons i duent-se l'embocadura a la boca emet tres notes curtes.
Decideixen en menys d'un minut que interpretaran un tema que ja deu ser un standard: "All the things you are". Durant el solo de trompeta, en algun moment emet una vibració que sembla desencertada, una vibració lateral que afecta tot el local, com si la força que imprimeix en el seu toc sortís massa incontrolada i desbocada.
Entre variació i variació que regalen al públic, repeteixen la frase central de la peça.
Quan s'acosta el final, el contrabaix realitza un solo, només acompanyat pel lleuger toc sord del plat de la bateria, a mida que el solo es fa més profund i enèrgic, els artells i dels dits del contrabaixista es marquen, semblen ossos desprovists de carn, només recoberts per la pell que s'arrapa a les falanges. Executant un treball precís de màquina amb la imaginació lliure pròpiament humana.
El punt i final de la peça el marca el piano repetint una altra frase, alentint-la i deixant-la en suspens, fins que el silenci, després de la nota sostinguda, es barreja amb els aplaudiments del públic.
Per la següent composició prescindeixen del piano, incorporen guitarra i recuperen la vocalista de la veu melosa.
"It could happen to you". El somriure de la vocalista omple tota la sala, i estic segur que no sóc l'únic de la concurrència que li agradaria que li dediqués un somriure dels seus.
En acabat, apareix un pianista que reclama el seient del piano on reposa el trompetista, se n'aixeca descol·locat, potser encara sota l'encanteri encisador de la vocalista.
El tema que segueix i en el qual no s'hi afegeix la cantant és molt ràpid. Algun dels acords del pianista recorden a Schumann, romantisisme, quelcom molt allunyat del jazz, però de fet, jazzistes dels 50 englobats en el moviment cool jazz van fer servir la música clàssica com a influència.
El trompetista, ja centrat en la peça, encara toca amb més força i més ímpetu, potser per acabar de desfer-se de l'embruix de la vocalista, però durant uns instants toca desbocat i està a punt de descarrilar. Tot i així amb ritme, força i potència aquest pot ser un dels temes més reeixits de la vetllada.
Resulta una nit més entretinguda que l'anterior jam, doncs la cervesa m'ha durat fins al final. I fins i tot el baterista s'ha prodigat més davant del micròfon: anunciava els temes que anaven a tocar, presentava a tots els músics que interpretaven al seu costat, arribant a fer bromes als companys i a l'audiència.
Saturday, November 26, 2011
La fragilitat del trompetista
Xavi Hinojosa + convidats
La sessió s'inicia amb un tema lent dirigit pel piano. La trompeta s'esmuny a poc a poc, i apareix al centre mirant a terra com si no volgués ferir a ningú.
Si Dizzy Gillespie apuntava alt amb l'instrument i el va modificar fins i tot per a tal objectiu, aquest intérpret just al contrari.
Sembla que s'acabi la peça, però la mantenen el contrabaix i la bateria i s'hi reincorporen el piano i la trompeta.
El següent tema arrenca amb força, però quan s'alenteix i el contrabaix fa el solo de lluïment, les converses de les taules es fan tan evidents que passen a ser la sonoritat principal de la sala. El ritme de la música es mescla amb el barman servint copes i preparant combinats.
La nit no sembla de les que prometen, falta la màgia i la sincronia. Es produeix un silenci incòmode a tota la cava quan els músics deixen de tocar, doncs passen gairebé cinc minuts fins que els altaveus no escupen el so reproduït d'un disc. Res a veure amb l'ambient que ens va embolcallar el vibrafonista. La sala, l'ambient, està desenfocat.
Per acabar de fer el "duro", un gamarús del públic no para de molestar: es queixa de la localització dels músics, afirma que s'haguessin pogut estirar i encendre un parell de bombetes i tenir-los sobre de l'escenari en comptes de la zona que els habien habilitat; que si falta això, que si falta allò, que si vol fumar se n'ha d'anar a fora a un racó… Tocant allò que no sona una bona estona. Sort que diuen que la música amança a les feres…
L'actuació dels músics és poc reeixida, doncs la cervesa se m'ha acabat molt ràpidament.
Tinc la sensació que la música enllaunada de la mitja part sona més enllaunada que mai, lluny de l'esplendor pròpia.
Observo al trompetista, la seva fragilitat li traspassa del cos a la manera que té de tocar, fins a la música que interpreta i a l'inrevés.
El baterista s'asseu davant l'instrument, i amb un toc gairebé marcial marca el final del recés i crida els companys a incorporar-se a files per a iniciar la jam, mentre encara li queda mitja cervesa a la copa, la música és la música.
A l'anterior formació s'hi afegeix un altre trompetista i una guitarra. Comecen a tocar.
La nova trompeta marca algunes notes i s'aparta de l'escena, timidament avança el trompetista inicial i pren amb força la centralitat, aplaudint la concurrència la seva actuació.
El nou trompetista pren el relleu del seu company, i imprimeix més força i ímpetu al seu toc, crida a través de l'instrument. El company havia escalfat l'ambient i ell l'incendia buidant un bidó de benzina a l'escena.
El primer trompetista s'enretira al darrera de tot del conjunt, observa l'actuació suspesant el seu instrument amb les dues mans, pensatiu. Quan el segon trompeta s'asseu i baixa de la "ruleta" passa el protagonisme al guitarrista que imprimeix la seva sonoritat.
En acabat és el piano qui imprimeix el seu segell, ràpid i impetuós, sense descans, gairebé frenètic.
Quan aquest emmudeix tan sols queda el contrabaix que amb tan sols cuatre cordes ho dóna tot acompanyat de la bateria. I quan el contrabaixista té la feina feta s'hi uneixen altre cop el piano i la primera trompeta.
Durant el solo de la bateria, el trompetista inicial observa al seu col·lega d'instrument, fa l'efecte que n'anheli la força i la robustesa.
Per la següent peça hi ha un canvi de baterista, també de piano, i apareix un saxofon.
El contrabaixista fa petar els dits i s'inicia un diàleg entre la segona trompeta i el saxofon, acompanyats de fons pel piano, la bateria i el contrabaix.
El primer trompeta mira amb certa enveja al segon trompetista. El qual executa un ràfaga de notes que impacten directament i sense contemplacions en els assistents afalagats i amb l'ànim reviscolat per la força que imprimeix la jam.
El segon trompeta es mou lliurement i desinhibit entre els músics.
Deixa pas al saxo poc llustrós, però el llustre i la brillantor de l'instrument és un afegit superflu quan es coneix la feina, l'experiència és un grau com ho certifiquen els cabells blancs del saxofonista, el so del qual omple tota la sala.
L'actuació ha estat absent de paraules excepte quan el baterista ha anomenat el noms dels músics oblidant de presentar-se ell mateix. No hi ha hagut tanta xarrera i explicacions de les peces i vivències com Geni Barry.
El gran presentador no ha fet acte de presència.
Següent
La sessió s'inicia amb un tema lent dirigit pel piano. La trompeta s'esmuny a poc a poc, i apareix al centre mirant a terra com si no volgués ferir a ningú.
Si Dizzy Gillespie apuntava alt amb l'instrument i el va modificar fins i tot per a tal objectiu, aquest intérpret just al contrari.
Sembla que s'acabi la peça, però la mantenen el contrabaix i la bateria i s'hi reincorporen el piano i la trompeta.
El següent tema arrenca amb força, però quan s'alenteix i el contrabaix fa el solo de lluïment, les converses de les taules es fan tan evidents que passen a ser la sonoritat principal de la sala. El ritme de la música es mescla amb el barman servint copes i preparant combinats.
La nit no sembla de les que prometen, falta la màgia i la sincronia. Es produeix un silenci incòmode a tota la cava quan els músics deixen de tocar, doncs passen gairebé cinc minuts fins que els altaveus no escupen el so reproduït d'un disc. Res a veure amb l'ambient que ens va embolcallar el vibrafonista. La sala, l'ambient, està desenfocat.
Per acabar de fer el "duro", un gamarús del públic no para de molestar: es queixa de la localització dels músics, afirma que s'haguessin pogut estirar i encendre un parell de bombetes i tenir-los sobre de l'escenari en comptes de la zona que els habien habilitat; que si falta això, que si falta allò, que si vol fumar se n'ha d'anar a fora a un racó… Tocant allò que no sona una bona estona. Sort que diuen que la música amança a les feres…
L'actuació dels músics és poc reeixida, doncs la cervesa se m'ha acabat molt ràpidament.
Tinc la sensació que la música enllaunada de la mitja part sona més enllaunada que mai, lluny de l'esplendor pròpia.
Observo al trompetista, la seva fragilitat li traspassa del cos a la manera que té de tocar, fins a la música que interpreta i a l'inrevés.
El baterista s'asseu davant l'instrument, i amb un toc gairebé marcial marca el final del recés i crida els companys a incorporar-se a files per a iniciar la jam, mentre encara li queda mitja cervesa a la copa, la música és la música.
A l'anterior formació s'hi afegeix un altre trompetista i una guitarra. Comecen a tocar.
La nova trompeta marca algunes notes i s'aparta de l'escena, timidament avança el trompetista inicial i pren amb força la centralitat, aplaudint la concurrència la seva actuació.
El nou trompetista pren el relleu del seu company, i imprimeix més força i ímpetu al seu toc, crida a través de l'instrument. El company havia escalfat l'ambient i ell l'incendia buidant un bidó de benzina a l'escena.
El primer trompetista s'enretira al darrera de tot del conjunt, observa l'actuació suspesant el seu instrument amb les dues mans, pensatiu. Quan el segon trompeta s'asseu i baixa de la "ruleta" passa el protagonisme al guitarrista que imprimeix la seva sonoritat.
En acabat és el piano qui imprimeix el seu segell, ràpid i impetuós, sense descans, gairebé frenètic.
Quan aquest emmudeix tan sols queda el contrabaix que amb tan sols cuatre cordes ho dóna tot acompanyat de la bateria. I quan el contrabaixista té la feina feta s'hi uneixen altre cop el piano i la primera trompeta.
Durant el solo de la bateria, el trompetista inicial observa al seu col·lega d'instrument, fa l'efecte que n'anheli la força i la robustesa.
Per la següent peça hi ha un canvi de baterista, també de piano, i apareix un saxofon.
El contrabaixista fa petar els dits i s'inicia un diàleg entre la segona trompeta i el saxofon, acompanyats de fons pel piano, la bateria i el contrabaix.
El primer trompeta mira amb certa enveja al segon trompetista. El qual executa un ràfaga de notes que impacten directament i sense contemplacions en els assistents afalagats i amb l'ànim reviscolat per la força que imprimeix la jam.
El segon trompeta es mou lliurement i desinhibit entre els músics.
Deixa pas al saxo poc llustrós, però el llustre i la brillantor de l'instrument és un afegit superflu quan es coneix la feina, l'experiència és un grau com ho certifiquen els cabells blancs del saxofonista, el so del qual omple tota la sala.
L'actuació ha estat absent de paraules excepte quan el baterista ha anomenat el noms dels músics oblidant de presentar-se ell mateix. No hi ha hagut tanta xarrera i explicacions de les peces i vivències com Geni Barry.
El gran presentador no ha fet acte de presència.
Següent
Sunday, November 13, 2011
Què pots esperar d'un xilòfon?

Entro a la Nova Jazz Cava i el primer que escolto son les paraules d'un xilofonista amb els cabells esvalotats, intentant dir el títol de la peça en un anglès inintel·ligible mentre afirma que és una llengua que desconeix. Descrivint les notes i les escales que composen l'obra, repreodueix tot un seguit d'onomatopeies. Sembla una bogeria i més tractant-se d'un xilòfon. No acabo d'entendre la fascinació dels jazzistes amb aquest instrument, que jo sempre he associat als regals infantils.
Dadi, do da di, dubip, dubap, lari, rari, lali, rara.
M'assec a la perifèria, una mica allunyat, per agafar distància i veure-ho tot en la seva globalitat. Ser un observador.
S'inicia la interpretació i començo a comprendre la fascinació que provoca el xilòfon. La melodia i la sonoritat de la peça em recorden la cançó lleugera dels 70, em transporten a l'ambient desenfadat de la pel·lícula "The party" (El guateque) amb Peter Sellers.
Mentre el mestre juga magistralment amb el vibràfon, el baterista l'acompanya amb els plats, fent un trencadís amb la vibració del plats.
Els privilegiats es troben a mig metre del conjunt, altres, es troben només a un pam recolzats en una petita barra amb un vidre vertical de protecció com una peixera, com una finestra o un balcó que dóna just al mestre, qui acompanya la melodia amb tot el cos o a l'inrevés: el cos es mou al ritme de la melodia que toca.
Seguit d'aquesta cançó interpreten una variació de "Chica de Ipanema", la qual s'inicia lenta, sembla que busquin la relaxació després de l'energia despresa en l'anterior. Però de mica en mica, sense ni adonar-te'n augmenta el ritme fins a ser frenètic, com transportant-te de la tranquilitat d'una posta de sol en un platja brazilera al frenesí de la nit carioca: cachaça, samba i la rotunditat del cos de la "Garota de Ipanema".
Mica en mica van arribant músics, els imagino delerosos de provar fortuna i acariciar per uns moments amb els dits la sensació extasiant de les jam sessions i els aplaudiments.
M'acabo avergonyint dels meus prejudicis, resulta que són grans intèrprets que hi participen tan sols pel gust de tocar.
"Remember me" és aprofitada pel pianista per a que els seus dits llisquin ràpids i veloços sobre les tecles, deixant entreveure en algun espai no copat per la sonoritat del piano el contrabaix de fons marcant el ritme.
El mestre de cerimònia dóna per acabada l'acutació del conjunt capitanejat per Geni Barry anomenant els noms dels integrants i emplaçant al públic d'esperar pacientment deu minuts exactes per seguir disfrutant, aquest cop de la jam session.
És fins a cert punt còmic que remarqui l'exactitut de l'espera per a una jam session de jazz, quelcom que en la seva definició s'hi aprecia el lliure albiri total. Tot i que veus com Winton Marsalis afirmin que només es pot improvisar bé si tens un coneixament exaustiu de la música.
En el intermedi la sala s'omple de llum y de les converses animades dels assistents, retrobaments, batalletes dels últims concerts i actuacions assistides i realitzades, i una enorme trompeta sortint dels altaveus de la sala, creuant-la vertiginosament, com un llamp que entra en una habitació i la recorre tota.
Se'm fa estrany però hi ha algunes desercions entre el públic, els qui perseveren estan atents i no perden passada per millorar les seves posicions.
La sala s'enfosqueix per retornar a l'ambient de cava.
La jam comença amb un tema tècnic de fusió: "Pools", de Steps ahead. El baterista percuteix amb força.
"You don't know what love is", variació dels estándars com Charlie Parker. Melodia molt més assequible que l'anterior, lenta. El saxo arrossega les notes, el contrabaix i el baix saltant a poc a poc, lentament d'una nota a la següent, sense presses. El lament de no saber que és l'amor s'ha de realitzar amb lentitut.
Següent
Sunday, July 19, 2009
Renault 5

- Bon dia
- Hola, bon dia, que voldria?
- M'interessaria trobar un pedal de fre original per al meu per al meu cotxe.
- Em podria podria dir el model de cotxe que te?
- Oi tant, és un renault 5 del 1975.
El venedor el va mirar per primer cop per sobre de les ulleres que portava clavades al nas.
- Perdoni? M'està demanant de debò una peça de col.leccionista per a un renault 5?
- Sí, en efecte.
- Però voste es fa càrrec de en quin establiment es troba?
- Sí, en un taller especialitzat en cotxes antics i d'època.
- I creu que el nostre taller pot tenir material per a un renault?- Home, si en efecte son un taller especialitzat en cotxes antics i d'època, doncs sí que crec que en poden tenir per al meu renault, que ja li dic que es del 1975.
- Com si és del 1972- l'encarregat estava començant a perdre la paciència- vejam si ens entenem, si em demanés un accessori per a un Hispano suiza, un jaguar del 1974, un masserati del 1968, doncs li podria ensenyar multitud de peces de recanvi i accessoris, des d'una palanca de canvi de marxes del mateix model i any fins als cargols de sèrie de les rodes; però de renault, de renault no!- M'està dient seriosament que no tenen cap tipus d'accessori per a renault?
- És el que li acabo de dir.
- N'està segur?
- Sí.
- Totalment?
- Sí, totalment.
- Però segur, segur?
- Tan com que avui és dimecres i lluu el Sòl.
- Caram, doncs quin contratemps més molest. El venedor se'l mirava amb una mescla de sorpresa i altivesa, no entenia d'on podia sortir un personatge com aquell.
- Perdoni, permetim una altra pregunta.
- Vostè mateix.
- I no podria mirar d'encarregar-ho?
- No.
- Segur?
- Completament.
- Es que em sorprèn, que ni ho poguin encarregar.
- No se'n sorprengui tant, és el que hi ha, ja li he dit que no tractem amb la marca renault.
- Sí, sí. Ja m'ho ha comentat, però encara n'estic sorprès, que vol que li digui.
- Doncs si això era tot, si em dispensa tornaré a la feina que tenia entre mans quan vostè ha entrat.
- Oi tant, no voldria pas molestar-lo.
- Adeusiau.
- Adeu… només una última cosa.
- Vostè dirà -el venedor ja no sabia on era.
- Si pel que fos enlloc trobés el pedal de fre original, doncs clar no em valdria la pena de mantenir el cotxe, sap, ja que és de col·leccionista. I per mi és molt important de mantenir-lo impecable sense que sembli un matxembrat, i evidentment un cotxe sense pedal de fre no és ni útil ni segur, ja que encara mi podria fer mal els caps de setmana quan el trec a passejar, doncs… jo li voldria preguntar si fora possible, i no té inconvenient, doncs…
- Siusplau, digui d'una vegada el que vol dir, que no tinc tot el dia per perdre'l amb vostè.
- Doncs si me'l voldrien comprar.
- I per què nassos ens interesseria comprar un renaul 5 de l'any 1974…
- 1975, perdoni, el renault és del 1975.
- Bé, de l'any que sigui. Digui'm perquè voldríem comprar-lo?
- Doncs per tenir peces per si un dia ve alguna persona buscant-ne, i com que vostès ara ni en tenen ni en poden encarregar, doncs he pensat que tots contents.
- Senyor, que passi un bon dia.
I l'encarregat va entrar a la rebotiga deixant al client amb la paraula a la boca, el qual estranyat, i sense tenir massa clar el que havia de fer, va acabar sortint del taller.
Sunday, October 12, 2008
Temps aturat

Van trucar al timbre, va deixar el que estava fent i quan va obrir la porta i la veure a ella el temps es va aturar, el pèndol del rellotge de paret va quedar immòbil, la música de la ràdio va deixar de sonar, el gos del veí que estava bordant, va deixar de fer-ho. Fins i tot va deixar de respirar. Evidentment aquesta situació fa durar una fracció de segon, ja que evidentment el pèndol del rellotge no s'havia aturat, la ràdio continuava sonant, el gos continuava bordant i ell no havia deixat de respirar, en resum, el continu espai-temps continuava intacte. La sensació que havia experimentat que el temps s'havia aturat era deguda que en veure-la la seva atenció s'havia centrat en ella al 1000%, retenint i observant tota la informació de la situació, retenint cada detall, i eliminant del seu univers particular tota la resta de la realitat.
Tuesday, May 27, 2008
Segon acte
En la prèvia de la reunió en que s'havia d'exposar el nou projecte als caps, la Sònia, que treballava en el departament de creatius va agafar el projecte enquadernat del Carles i el a començar a fullejar.
- No vull criticar, i entenc que les dades són les que són, però, no les podies redactar d'una manera més agradabe? Recorda que no només processes dades si no que també aportes idees, i les has de saber vendre, has de poder seduïr als de dalt.
El Pere que també estava en la reunió, en sentir aquest comentari no va poder reprimir la seva ment mentre observava la figura de la Sònia retallada a contrallum.
- Mira, Sóc un paio molt formal, totes les vegades que m'he declarat ho he fet per escrit, i a doble espai.
La resposta del Carles va agafar d'imprevist al Pere que només tenint ulls per la figura de la Sònia, va relliscar de la cadira on estava arropenjat. Tothom es va quedar glaçat per la contesta que acabava d'engegar el Carles, ni el mateix Pere savia com se l'havia de prendre, tot i ser el que més el coneixia. Pel cap de tots els presents va aparèixer el dubte de si era una ironia o si ben al contrari el subconscient li havia jugat una mala passada i havia revel.lat un aspecte molt personal. Ningú no n'estava segur, pel poc que en coneixien, creien que seria possible que fos veritat...
Sunday, April 27, 2008
Futur llibre?
Aquí us deixo una història, un fragment... una possible part d'un possible futur llibre. No se si serà la idea central del llibre, una història paralel.la o ni tan sols sortirà en el llibre, fent cas als manuals que per a fer personatges creibles, cal poder definir tota la personalitat del personatge per escrit tot i que aquesta descripció no aparegui per enlloc en el llibre.
Seguidament us ofereixo el fragment:
"Com a descendent d'una familia amb fàbriques tèxtils, tenia el nom, però res més, una mala gestió en temps de crisi del seu avi, va fer que any rere any s'haguessin hagut de vendre part del patrimoni, i que els casals que recordava i conformaven la localització de molts records familiars que tenia de petit ara hi visquessin altres families amb més din i no tan don, com ells.
Havia de reconèixer que tot i la mala gestió econòmica, els seus pares i havien deixat a l'abast una molt bona educació, però li produïa urticària que la major part de la família estigués més capficada en acabar de buidar el celler familiar tot esperant, amb la simple il.lusió que l'últim dia de la seva vida els sorprengués bebent-se l'última ampolla del celler en comptes d'omplir-lo i ampliar-lo.
- Els telers no són per menjar-se'ls ni les filadores per beure-se-les. Són per produir, esteu deixant les fàbriques sense factors de producció!
Va ser la frase que va dir abans de sortir del menjador amb un sonor cop de porta. L'enèssim acte social de la família l'havia acabat de treure de pollaguera.
A partir d'aquell dia tot va canviar de mica en mica, fins que al final havent escupit a la cara a la família, aquesta se'n va apartar, la seva dona inclosa. La qual semblava més interessada en el cognom que en ell, ja que es va assabentar al cap d'un temps que en l'actualitat anava mab un cosí seu."
Sunday, October 14, 2007
Colors vitals

L'home gris es desperta en un dia gris, es renta la cara grisa, pren un cafè gris, unta dues torrades grises amb mantega grisa, se les menja, agafa el diari gris i dóna una llambregada als titulars, tots grisos. Surt a l'escala grisa i es troba amb un veí gris i hi manté una conversa grisa sobre temes grisos. Al carrer entra al cotxe gris i s'introdueix en la circulació grisa de la ciutat grisa.
Arriba a la seva feina grisa amb els seus companys grisos i els clients grisos. Passen les hores grises del matí fent feina grisa, i a l'hora de dinar va al restaurant gris, pren un primer gris, seguit d'un segon gris i d'unes postres grises, abans de pagar, demana un cigaló gris.
A la tarda acaba el parell de feines grises que havia deixat pendents, fa una petició grisa al seu cap gris, el qual li dóna una resposta grisa que en ell provoca una reacció grisa.
Mira el rellotge gris, veu que és l'hora de plegar i se'n va per la porta grisa.
En arribar a la seva casa grisa es prepara un sopar gris, se'l menja en la taula grisa del menjador gris i després mira el programa televisiu gris assentat en el seu sofà gris.
Pren una dutxa grisa i s'introdueix en el seu llit de llençols grisos, apaga el llum gris, té l'últim pensament gris, s'adorm i comença a tenir somnis grisos.
L'home blanc es desperta en un dia blanc, es renta la cara blanca, pren un cafè blanc, unta dues torrades blanques amb mantega blanca, se les menja, agafa el diari blanc i dóna una llambregada als titulars, tots blancs. Surt a l'escala blanca i es troba amb un veí blanc i hi manté una conversa blanca sobre temes blancs. Al carrer entra al cotxe blanc i s'introdueix en la circulació blanca de la ciutat blanca.
Arriba a la seva feina blanca amb els seus companys blancs i els clients blancs. Passen les hores blanques del matí fent feina blanca, i a l'hora de dinar va al restaurant blanc, pren un primer blanc, seguit d'un segon blanc i d'unes postres blanques, abans de pagar, demana un cigaló blanc.
A la tarda acaba el parell de feines blanques que havia deixat pendents, fa una petició blanca al seu cap blanc, el qual li dóna una resposta blanca que en ell provoca una reacció blanca.
Mira el rellotge blanc, veu que és l'hora de plegar i se'n va per la porta blanca.
En arribar a la seva casa blanca es prepara un sopar blanc, se'l menja en la taula blanca del menjador blanc i després mira el programa televisiu blanc assentat en el seu sofà blanc.
Pren una dutxa blanca i s'introdueix en el seu llit de llençols blancs, apaga el llum blanc, té l'últim pensament blanc, s'adorm i comença a tenir somnis blancs.
L'home negre es desperta en un dia negre, es renta la cara negra, pren un cafè negre, unta dues torrades negres amb mantega negra, se les menja, agafa el diari negre i dóna una llambregada als titulars, tots negres. Surt a l'escala negra i es troba amb un veí negre i hi manté una conversa negra sobre temes negres. Al carrer entra al cotxe negre i s'introdueix en la circulació negra de la ciutat negra.
Arriba a la seva feina negra amb els seus companys negres i els clients negres. Passen les hores negres del matí fent feina negra, i a l'hora de dinar va al restaurant negre, pren un primer negre, seguit d'un segon negre i d'unes postres negres, abans de pagar, demana un cigaló negre.
A la tarda acaba el parell de feines negres que havia deixat pendents, fa una petició negra al seu cap negre, el qual li dóna una resposta negra que en ell provoca una reacció negra.
Mira el rellotge negre, veu que és l'hora de plegar i se'n va per la porta negra.
En arribar a la seva casa negra es prepara un sopar negre, se'l menja en la taula negra del menjador negre i després mira el programa televisiu negre assentat en el seu sofà negre.
Pren una dutxa negra i s'introdueix en el seu llit de llençols negres, apaga el llum negre, té l'últim pensament negre, s'adorm i comença a tenir somnis negres.
L'home blau es desperta en un dia blau, es renta la cara blava, pren un cafè blau, unta dues torrades blaves amb mantega blava, se les menja, agafa el diari blau i dóna una llambregada als titulars, tots blaus. Surt a l'escala blava i es troba amb un veí blau i hi manté una conversa blava sobre temes blaus. Al carrer entra al cotxe blau i s'introdueix en la circulació blava de la ciutat blava.
Arriba a la seva feina blava amb els seus companys blaus i els clients blaus. Passen les hores blaves del matí fent feina blava, i a l'hora de dinar va al restaurant blau, pren un primer blau, seguit d'un segon blau i d'unes postres blaves, abans de pagar, demana un cigaló blau.
A la tarda acaba el parell de feines blaves que havia deixat pendents, fa una petició blava al seu cap blau, el qual li dóna una resposta blava que en ell provoca una reacció blava.
Mira el rellotge blau, veu que és l'hora de plegar i se'n va per la porta blava.
En arribar a la seva casa blava es prepara un sopar blau, se'l menja en la taula blava del menjador blau i després mira el programa televisiu blau assentat en el seu sofà blau.
Pren una dutxa blava i s'introdueix en el seu llit de llençols blaus, apaga el llum blau, té l'últim pensament blau, s'adorm i comença a tenir somnis blaus.
L'home verd es desperta en un dia verd, es renta la cara verda, pren un cafè verd, unta dues torrades verdes amb mantega verda, se les menja, agafa el diari verd i dóna una llambregada als titulars, tots verds. Surt a l'escala verda i es troba amb un veí verd i hi manté una conversa verda sobre temes verds. Al carrer entra al cotxe verd i s'introdueix en la circulació verda de la ciutat verda.
Arriba a la seva feina verda amb els seus companys verds i els clients verds. Passen les hores verdes del matí fent feina verda, i a l'hora de dinar va al restaurant verd, pren un primer verd, seguit d'un segon verd i d'unes postres verdes, abans de pagar, demana un cigaló verd.
A la tarda acaba el parell de feines verdes que havia deixat pendents, fa una petició verda al seu cap verd, el qual li dóna una resposta verda que en ell provoca una reacció verda.
Mira el rellotge verd, veu que és l'hora de plegar i se'n va per la porta verda.
En arribar a la seva casa verda es prepara un sopar verd, se'l menja en la taula verda del menjador verd i després mira el programa televisiu verd assentat en el seu sofà verd.
Pren una dutxa verda i s'introdueix en el seu llit de llençols verds, apaga el llum verd, té l'últim pensament verd, s'adorm i comença a tenir somnis verds.
L'home groc es desperta en un dia groc, es renta la cara groga, pren un cafè groc, unta dues torrades grogues amb mantega groga, se les menja, agafa el diari groc i dóna una llambregada als titulars, tots grocs. Surt a l'escala groga i es troba amb un veí groc i hi manté una conversa groga sobre temes grocs. Al carrer entra al cotxe groc i s'introdueix en la circulació groga de la ciutat groga.
Arriba a la seva feina groga amb els seus companys grocs i els clients grocs. Passen les hores grogues del matí fent feina groga, i a l'hora de dinar va al restaurant groc, pren un primer groc, seguit d'un segon groc i d'unes postres grogues, abans de pagar, demana un cigaló groc.
A la tarda acaba el parell de feines grogues que havia deixat pendents, fa una petició groga al seu cap groc, el qual li dóna una resposta groga que en ell provoca una reacció groga.
Mira el rellotge groc, veu que és l'hora de plegar i se'n va per la porta groga.
En arribar a la seva casa groga es prepara un sopar groc, se'l menja en la taula groga del menjador groc i després mira el programa televisiu groc assentat en el seu sofà groc.
Pren una dutxa groga i s'introdueix en el seu llit de llençols grocs, apaga el llum groc, té l'últim pensament groc, s'adorm i comença a tenir somnis grocs.
I tu, de quin color ets?
Sunday, September 16, 2007
La ciutat malalta
Dissabte a la tarda, passeja en màniga curta per la ciutat, la temperatura és agradable, fa setmanes que ha desaparegut aquella calor sufocant que feia enutjosos els seus passejos vespertins. La gent torna a sortir al carrer en massa, fet que mai no l'acabava d'entusiasmar, però es consolava en el fet que tothom hi tenia dret i de la mateixa manera que ell prefereiria que no hi hagués tanta gent pel carrer, potser l'altra gent pensava el mateix de la massa (en la qual evedentment ell s'hi incloia).
Tot i que no fa una calor extraordinària, la bonança acompanya a parar-se en una de les tendetes que recorrien el passeig, fer una mirada als cubellets plens de gelat i repassar-los un per un, tot llegint-ne el nom i paladejant-los internament. Quan és el seu torn, intenta contenir la seva mirada d'antic col.legial i demana un cucurutxu de turró.
Camina passeig avall amb el cucurutxu a la mà dreta, tot dedicant-li llepades i alguna petita mossegada, s'atura davant l'aparador d'una sabateria i mentre es menja el gelat, mira els models exposats, parant especial atenció als models amb cordons tot passant de llarg dels mocasins. Des de fora la botiga nota l'olor de la pell i del betum ara negre, ara blau marí i aquella parella marró.
Continua la seva marxa, la massa de gelat ha minvat considerablement, i en el moment que passa per davant de la papereria la veu, ella, a través del vidre de l'aparador veu l'interior de la botiga, tan bon punt la reconeix el rítme cardíac se li atura, o com a mínim això és el que li sembla a ell, està al taulell davant d'un gran mostruari de papers d'embolicar de colors i formes diversos: llisos, amb textura, prims, gruixuts, decorats amb formes geomètriques, amb fruites, amb petits unicorns de banya daurada, ocells, detalls egipcis... La seva minuciositat és absoluta, es nota que vol que el paper d'embolicar sigui en si mateix un digne preludi de l'objecte embolicat, que l'experiència comenci just des del moment en que s'agafi el paquet embolicat i sols els colors i la textura del paper conjuntament amb el pes de l'objecte fassin fruir al receptor. I en el mateix instant en que ella ha escollit finalment el paper sent un “cloc” precipitat contra la seva sabata dreta, en aquell moment comença a reaccionar, va sent de nou el seu ritme cardíac, es mira la sabata i hi troba una gota de gelat, es mira el gelat i una altra gota està a punt de desprendre's de la punta del cucurutxu, aparta la mà i la gota va a parar sobre la vorera.
Mentre havia estat mirant a l'interior de la papereria i per ell tot l'exterior havia quedat parat en un instant, el gelat havia seguit el seu destí sense cap tipus de mirament, la primera capa s'havia començat a desfer i s'havien format un parell de regalims per la seva mà fins que en l'extrem inferior s'havien ajuntat per generar la gota que l'havia tret de l'estat catatònic en que estava immers.
S'afanya a treure un mocador, s'eixuga la mà, llepa el gelat per emportar-se la capa líquida. I amb un altre mocador es neteja la punta de la sabata. Un cop que tot ha quedat novament en ordre, s'incorpora, llença els mocadors en una paperera propera i quan després d'aclarir-se la veu, tornar a mirar a l'interior de la botiga, ella ja no hi és, es gira d'una revolada, mira a banda i banda del passeig, no la veu per enlloc, miri on miri tan sols pot veure gent com passeja amunt i avall, sense reconèixer-la en cap cara, en cap clatell, en cap cos esvelt, en cap vestit blanc amb el dibuix d'una flor de lis en el tirant esquerre.
Es sent abatut, es torna a fixar amb el gelat, durant la seva recerca infructuosa s'ha generat una altra gota que comença a baixar per la galeta, la llepa, i s'acaba de menjar el gelat, amb quatre caixelades ja l'ha enllestit, al final li resultava insípid, i ja ni recorda del gust que l'havia demanat, poc li importa, nota com se li enganxen les comisures dels llavis, s'acosta a una font i després de netejar-se la boca i les mans prossegeig el seu passeig, ara però amb un pas desganat, quasi anèmic, i a la primera cantonda abandona l'avinguda i se'n va cap a casa pels carrers laterals.
Tot i que no fa una calor extraordinària, la bonança acompanya a parar-se en una de les tendetes que recorrien el passeig, fer una mirada als cubellets plens de gelat i repassar-los un per un, tot llegint-ne el nom i paladejant-los internament. Quan és el seu torn, intenta contenir la seva mirada d'antic col.legial i demana un cucurutxu de turró.
Camina passeig avall amb el cucurutxu a la mà dreta, tot dedicant-li llepades i alguna petita mossegada, s'atura davant l'aparador d'una sabateria i mentre es menja el gelat, mira els models exposats, parant especial atenció als models amb cordons tot passant de llarg dels mocasins. Des de fora la botiga nota l'olor de la pell i del betum ara negre, ara blau marí i aquella parella marró.
Continua la seva marxa, la massa de gelat ha minvat considerablement, i en el moment que passa per davant de la papereria la veu, ella, a través del vidre de l'aparador veu l'interior de la botiga, tan bon punt la reconeix el rítme cardíac se li atura, o com a mínim això és el que li sembla a ell, està al taulell davant d'un gran mostruari de papers d'embolicar de colors i formes diversos: llisos, amb textura, prims, gruixuts, decorats amb formes geomètriques, amb fruites, amb petits unicorns de banya daurada, ocells, detalls egipcis... La seva minuciositat és absoluta, es nota que vol que el paper d'embolicar sigui en si mateix un digne preludi de l'objecte embolicat, que l'experiència comenci just des del moment en que s'agafi el paquet embolicat i sols els colors i la textura del paper conjuntament amb el pes de l'objecte fassin fruir al receptor. I en el mateix instant en que ella ha escollit finalment el paper sent un “cloc” precipitat contra la seva sabata dreta, en aquell moment comença a reaccionar, va sent de nou el seu ritme cardíac, es mira la sabata i hi troba una gota de gelat, es mira el gelat i una altra gota està a punt de desprendre's de la punta del cucurutxu, aparta la mà i la gota va a parar sobre la vorera.
Mentre havia estat mirant a l'interior de la papereria i per ell tot l'exterior havia quedat parat en un instant, el gelat havia seguit el seu destí sense cap tipus de mirament, la primera capa s'havia començat a desfer i s'havien format un parell de regalims per la seva mà fins que en l'extrem inferior s'havien ajuntat per generar la gota que l'havia tret de l'estat catatònic en que estava immers.
S'afanya a treure un mocador, s'eixuga la mà, llepa el gelat per emportar-se la capa líquida. I amb un altre mocador es neteja la punta de la sabata. Un cop que tot ha quedat novament en ordre, s'incorpora, llença els mocadors en una paperera propera i quan després d'aclarir-se la veu, tornar a mirar a l'interior de la botiga, ella ja no hi és, es gira d'una revolada, mira a banda i banda del passeig, no la veu per enlloc, miri on miri tan sols pot veure gent com passeja amunt i avall, sense reconèixer-la en cap cara, en cap clatell, en cap cos esvelt, en cap vestit blanc amb el dibuix d'una flor de lis en el tirant esquerre.
Es sent abatut, es torna a fixar amb el gelat, durant la seva recerca infructuosa s'ha generat una altra gota que comença a baixar per la galeta, la llepa, i s'acaba de menjar el gelat, amb quatre caixelades ja l'ha enllestit, al final li resultava insípid, i ja ni recorda del gust que l'havia demanat, poc li importa, nota com se li enganxen les comisures dels llavis, s'acosta a una font i després de netejar-se la boca i les mans prossegeig el seu passeig, ara però amb un pas desganat, quasi anèmic, i a la primera cantonda abandona l'avinguda i se'n va cap a casa pels carrers laterals.
Sunday, July 29, 2007
Psicodèlia adquirida
Acabava de baixar del tren, i aquest començava a marxar i a proseguir el seu camí, titititii, tschh, zoooon, zooon, zoon, zon, mentre el veia a marxar. Pujava per les escales mecàniques i una noia l'avança, zuuuuuuuuuuuuum, clic clac clic clac clic clac, zuuuuuuuuuuuuum. Passa a través de la porta automàtica, fshh-kuk. A l'altra punta del vestíbul hi ha una parella que conversa, bla bla bla, i assentat a l'escala un noi canvia la freqüencia del seu i-pod, zzz-tit zzz-tit, no acaba de comprendre els sorollets que pensa en el mateix moment en que mira al seu voltat, com si pensés les onamatopeies del que veu talment com si fos un còmic, un còmic de la seva vida? I comença a veure la realitat mateixa com un còmic, mira i no aprecia moviments, veu flaixos que es van succeïnt, un darrera l'altre, ordenats, confeccionant escenes, ambients complets a partir de parts fragmentades, està perplex, s'acosta a una persona per preguntar-li alguna cosa, cualsevol cosa, i tan sols li surten punts suspensius, la persona fa un posat distant i de sobre seu apareix un núbol on hi diu “Que passa!”.
Entre espantat i perplex es gira i apareix corrent pel passadís de la estació, en tres vinyetes ha sortit de l'escena i es veu en posició fetal en un racó, abraçant-se les cames i apretant-les fort contra ell, l'escena té un color verd gris elèctric i els objectes del voltant estan difuminats, desdibuixats. S'acosten dos guardes de seguretat, però ara en comptes de veure les onamatopeies de les seves passes, els copets que donen mentre acaricien la porra, el somriure que esboça un d'ells, l'únic que veu és el concepte de la sirena policial, que pampallugueja per l'escena, amb una intermitència gairebé estroboscòpica. Nota com perd el contacte amb el terra, una pressió extrema en els braços, de sobte foscor absoluta i de sobte amb gris una gran onamatopeia de punta a punta de l'escena TUSHH, nota com se li desencaixen un parell de costelles, apareixen després un parell de craks, dos clincs i un nombre indeterminat de pows, l'escena cada cop es fa més petita, la perspectiva es va allunyant fins que les onamatopeies són
tan imperceptibles que desapareixen. Foscor, foscor, silenci, foscor.
Cluc::::cluc::::cluc::::, llum, enfoca la vista amb dificultat, només s'hi veu de l'ull dret, observa el que l'ha despertat, la gota es precipita des de la bossa del gota-gota, intueix una conversa darrera una porta: “escapat...pensava...al final...quina sort...trobat...portat...aquí...lesions...no importants...seguir...estudi...resultats...satisfactoris”. Entra un metge “Dr. -!@!!”, pràcticament ni el mira, comprova les corretges, corretges!!, i injecta el contingut d'una xeringa al gota-gota, apunta la hora, comprova la dil.latació pupil.lar de l'ull dret i les pulsacions, surt de l'habitació, escolta altra cop una conversa somorta “continuem...”.
Tribut a Ken Kessey i als seus alegres Bromistes.
Sunday, August 29, 2004
Humilitat
Escriptor, allò que es considera escriptor, no es pot dir que ho sigui. Seria més exacte aficionat a l'escriptura. El que passa que "el racó de l'aficionat a l'escriptura", estareu d'acord amb mi que seria un pel massa llarg i farragós.
Subscribe to:
Posts (Atom)



