Wednesday, September 05, 2012

Els diaris de John Carpenter

Mitjanit, camino pels carrers deserts del poble, les meves passes ressonen per tot. Em sento l'amo de la nit, però de sobte sento un altre joc de passes, m'agafen desprevingut, em creia sol i resulta que algú m'acompanya.

Ves, un altre noctàmbul insomne, em dic per foragitar la inquietud. Però el neguit creix dins meu. Em giro, i no veig cap figura ni cap ombra origen del soroll.

Arrenco a córrer i les passes alienes ressonen també apressades. Tombo per una cantonada que queda en penombra i m'amago esquena contra paret, la fressa perseguidora cessa.

Recupero l'alè i entrelluco el carrer parapetat en la foscor, però no veig res de res, ni un ull observant-me com jo des de la negror.


Intento aserenar-me i alentir el batec desbocat del cor, però sense èxit. Aixeco la vista i veig la lluna, plena, sencera, il·luminant els terrats de les cases. La lluna se'm reflecteix en les pupil·les, ho noto, em té hipnotitzat, m'entra pels ulls i la seva energia se m'extén per sota la pell, circula per les venes i es concentra en les entranyes.

Sento un soroll, em poso en alerta, aguditzo l'oïda. A part del grill fent soroll fregant-se les potes, percebo un esbufec, lleuger, però el sento. Una respiració de cadència llarga, que es torna imperceptible poc després que me n'adoni, finalitzant amb un gruny.

La por s'apodera de mi, algú o alguna cosa m'assetja. Miro enllà del carreró. Es perd en la foscor més absoluta quan es transforma en camí i aquest s'endisa en el bosc. Arribar a la invisibilitat que em procurarien els arbres és una utopia: el perseguidor m'encalçaria a mig camí, i si ho aconseguís, el meu adversari de ben segur serà molt més destre movent-se en les tenebres.

La criatura infernal (a aquestes alçades no puc pensar en una altra cosa que no sigui un dimoni en forma de llop, presó eterna per a l'ànima d'un condemnat a vagar pel món com a licantrop) bramola, sap que sóc al tombant del carrer i em fa saber que també sap que sóc conscient de la meva desventura.

Prenc un roc del terra, decidit a enfrontar-m'hi, no penso vendre tan barata la meva pell.

En tombar la cantonada brandant la pedra en l'aire, una maldat no corpòria es llença sobre meu per l'esquena (sense temps ni de pensar com és possible que m'hagi atacat per la reraguarda quan l'havia de tenir al meu davant) i a partir d'aquest instant experimento un dolor que s'expandeix dins meu, des del cor fins a la punta de les extremitats. I des d'aleshores, un sol desig, una sola necessitat, un sol pensament: set de sang.

2 comments:

Il Estatore said...

los entidades no corporeas tienen sangre?

Barrufet cínic said...

No tiene, pero te pueden inducir a tener sed de ella.

DL