Entro a la Nova Jazz Cava i el primer que escolto son les paraules d'un xilofonista amb els cabells esvalotats, intentant dir el títol de la peça en un anglès inintel·ligible mentre afirma que és una llengua que desconeix. Descrivint les notes i les escales que composen l'obra, repreodueix tot un seguit d'onomatopeies. Sembla una bogeria i més tractant-se d'un xilòfon. No acabo d'entendre la fascinació dels jazzistes amb aquest instrument, que jo sempre he associat als regals infantils.
Dadi, do da di, dubip, dubap, lari, rari, lali, rara.
M'assec a la perifèria, una mica allunyat, per agafar distància i veure-ho tot en la seva globalitat. Ser un observador.
S'inicia la interpretació i començo a comprendre la fascinació que provoca el xilòfon. La melodia i la sonoritat de la peça em recorden la cançó lleugera dels 70, em transporten a l'ambient desenfadat de la pel·lícula "The party" (El guateque) amb Peter Sellers.
Mentre el mestre juga magistralment amb el vibràfon, el baterista l'acompanya amb els plats, fent un trencadís amb la vibració del plats.
Els privilegiats es troben a mig metre del conjunt, altres, es troben només a un pam recolzats en una petita barra amb un vidre vertical de protecció com una peixera, com una finestra o un balcó que dóna just al mestre, qui acompanya la melodia amb tot el cos o a l'inrevés: el cos es mou al ritme de la melodia que toca.
Seguit d'aquesta cançó interpreten una variació de "Chica de Ipanema", la qual s'inicia lenta, sembla que busquin la relaxació després de l'energia despresa en l'anterior. Però de mica en mica, sense ni adonar-te'n augmenta el ritme fins a ser frenètic, com transportant-te de la tranquilitat d'una posta de sol en un platja brazilera al frenesí de la nit carioca: cachaça, samba i la rotunditat del cos de la "Garota de Ipanema".
Mica en mica van arribant músics, els imagino delerosos de provar fortuna i acariciar per uns moments amb els dits la sensació extasiant de les jam sessions i els aplaudiments.
M'acabo avergonyint dels meus prejudicis, resulta que són grans intèrprets que hi participen tan sols pel gust de tocar.
"Remember me" és aprofitada pel pianista per a que els seus dits llisquin ràpids i veloços sobre les tecles, deixant entreveure en algun espai no copat per la sonoritat del piano el contrabaix de fons marcant el ritme.
El mestre de cerimònia dóna per acabada l'acutació del conjunt capitanejat per Geni Barry anomenant els noms dels integrants i emplaçant al públic d'esperar pacientment deu minuts exactes per seguir disfrutant, aquest cop de la jam session.
És fins a cert punt còmic que remarqui l'exactitut de l'espera per a una jam session de jazz, quelcom que en la seva definició s'hi aprecia el lliure albiri total. Tot i que veus com Winton Marsalis afirmin que només es pot improvisar bé si tens un coneixament exaustiu de la música.
En el intermedi la sala s'omple de llum y de les converses animades dels assistents, retrobaments, batalletes dels últims concerts i actuacions assistides i realitzades, i una enorme trompeta sortint dels altaveus de la sala, creuant-la vertiginosament, com un llamp que entra en una habitació i la recorre tota.
Se'm fa estrany però hi ha algunes desercions entre el públic, els qui perseveren estan atents i no perden passada per millorar les seves posicions.
La sala s'enfosqueix per retornar a l'ambient de cava.
La jam comença amb un tema tècnic de fusió: "Pools", de Steps ahead. El baterista percuteix amb força.
"You don't know what love is", variació dels estándars com Charlie Parker. Melodia molt més assequible que l'anterior, lenta. El saxo arrossega les notes, el contrabaix i el baix saltant a poc a poc, lentament d'una nota a la següent, sense presses. El lament de no saber que és l'amor s'ha de realitzar amb lentitut.
Següent
No comments:
Post a Comment